LLETRA PETITA
Ens venen fites i primaveres i paradigmes
Fàrmacs sintètics contes de fades festa major
Dies de glòria dies de guerra dies de pluja
Cèl·lules mare culs de primera plans de pensions
Reverendíssims molt il·lustríssims importantíssims
Lladres de fora lladres de dintre lladres del món
Cotxes de fira nines de plàstic feines de merda
I en tots els àmbits la més selecta carn de canó
Ens venen tòtems i grans mandales i escapularis
Sants de butxaca verges a mida filtres d’amor
Càntics seràfics àpats magnífics vistes aèries
I tota mena d’articles contra la mala sort
I així fem via com qui fa números o pessigolles
Fins que el vell password ja no ens permeti l’accés al joc
I de nosaltres només em quedi la foto al Facebook
Amb un m’agrada un no m’agrada un se me’n fot
Sèries tertúlies gales concursos telenovel·les
Tones de fàstic gigues de tedi sacs de buidor
Les limusines llencen turistes de matinada
Però ningú porta la monedeta per la cançó
Ens venen límits marges escrúpols lletra petita
Mobles versàtils estris inútils premsa del cor
Iaies en línia tòtils en xarxa vàndals anònims
I el crit que peta la gola en flames que canta els gols
* * *
TEMPS DE SANGONERES
Va ser a l’hotel dels dies fàcils
On sempre vas de convidat
Que em vares dir res de preguntes
No vull sermons ja sóc prou gran
Queia la tarda com la cera
Que es va fonent a poc a poc
Com un allau com un suicida
Com la ginebra entre els glaçons
Eren uns temps sense propòsit
I quan no ho són si s’està lluny
A més de quatre nits de casa
Entre el cel i un desconegut?
En un hotel de cap estrella
Vam malmenar el teu primer llit
Les coses mai no són com penses
Oblida el que fins ara has vist
Què més podria fer per tu
Que una cançó inconsistent?
Plorar una estona si de cas?
Tancar la porta com si res?
Va ser a l’hotel dels dies grisos
On la ciutat perd el seu nom
Que barrejavem sense mida
Els ansiolítics i els petons
Tot fent cançons sense fortuna
Que ningú va escoltar mai més
Tenies els ulls com espurnes
I com setí la teva pell
Eren uns temps de sangoneres
I quan no ho són? Et vaig trobar
Com mai no hagués volgut trobar-te
La nit d’un vint-i-set de març
En un hotel de cap estrella
Sols que llavors ja no érem junts
I gairebé no recordava
Ni el teu perfil ni el teu perfum
* * *
HIPNÒTIC
Et van prometre una carícia
I sols vas rebre un cop de puny
Et van donar cita amb la lluna
Però no hi havia pas ningú
Sota el mirall miop que penja
Com una taca d’humitat
El groc de de les fotografies
I aquest telèfon despenjat
Hipnòtic erràtic
Bellíssim i fals
Com totes les coses
Que tenen encant
El món tancava les parpelles
Les copes no podien més
La ballarina badallava
Mig nua en un racó discret
Cambrers flotaven com dervitxos
Per alleujar el dolor de peus
Perfectament incommobibles
Sabien com fer-se els distrets
Un taxi et deixarà a la porta
De casa i no encendràs el llum
Ja no tens son i el sol es lleva
Però tot i així tanques els ulls
Et van prometre una carícia
I sols vas rebre un cop de puny
Et van donar cita amb la lluna
Però no hi havia pas ningú
* * *
EL DE LA SORT
Com no em veien la cartera
Les princeses i els vidents
No acabaven de trobar-me
Cap futur ni cap talent
Quan perduda tota guerra
El solista del bordell
Feia música de cambra
Davant d’un llit romancer
Però si el cucut
No fa tictac
Ni cal vellut
Per un parrac
Com un follet
T’has tret del cor
Un conillet
El de la sort
Vas venir quan me’n anava
En un màgic malentès
Marxa enrera o mitja volta
Tenia plom al meus peus
Quan la por més m’apretava
Vas posar el dit al gatell
Les ombres queien una a una
La teva roba també
Ara estreno un sol a mida
Que m’escalfa en ple gener
Hi ha qui diu que és un miratge
Mai no m’ho preguntaré
* * *
SENSE LA MAR
No diré mai que aquesta neu
No faci més bonic l’hivern
Ni que un jardí tan japonés
No tingui un punt subtil
D’exòtic interés
Que aquests deserts sensacionals
On sembla el cel un disbarat
No siguin béns a preservar
Si més no com el bosc
O certes obres d’art
Sense la mar no és el mateix
Tant se me’n fot l’udol del vent
I aquest palau de marbre blanc
I aquest estadi ple
Sense la mar ni tu ni jo som el mateix
Ni el cel amb tots els seus estels
I ens manca un xic
De blau i bellugueig
Sense la mar
No diré mai que pels teus ulls
No hagi deixat penjat l’orgull
Ho pots donar per ben segur
Cada carícia en fals
És com un cop de puny
No vull pensar que aquesta nit
La mala sort jeu al meu llit
Freda com un final feliç
Com l’àngel que ens prohibeix
L’accés al paradís
* * *
L’AMANT
Hi ha un temps per tot també per a tu
Ho has oblidat per això t’ho dic
Són els teus fills el teu orgull
Creixen resolts parlen anglès
Són esportius
Tens un marit no et pots queixar
N’hi ha de pitjors ni massa ruc
Ni massa llest ni un tros de pa
Ni un delinqüent tot un costum
Com respirar
Deies sovint tinc el que em cal
D’un temps aquí però no és així
Què sospitós! No se’t sent tant
Tens un secret? Jo crec que sí
Que tens un amant
Res d’especial un qualsevol
El que el fa bo és la novetat
Funciona així ho sap tothom
I és que al desig li agrada tant
Conéixer món
Un llit desfet un roig carmí
Prop del mirall tornar a fer el gest
Més captivant i el més esquiu
I el més tibat i el més barroer
I el més feliç
Ves a saber quan durarà
Dubtes a cops remordiments
Però amb aquest vestit què maca estàs
Talla l’alè dir que un cop jo vaig ser
El teu amant
* * *
VOLDRIA SER INVISIBLE
Per travessar les portes dels llocs més elegants
I creure’m una estona que no sóc un de tants
Voldria ser invisible i veure en la foscor
Com reps i no endevines de qui és aquest petó
Voldria ser invisible i mai no fer-me mal
Si caic per les escales o em treuen un queixal
I provocar tempestes amb la punta del dits
Calfreds que no esperaves galdosament humits
Voldria ser invisible com un fantasma vell
Però sense dur cadenes lligades al turmell
Tres-cents anys a l’esquena d’amor endarrerit
Són una garantia de que no m’he pansit
Voldria ser invisible no sé si ja ho he dit
Escriure entre cometes paraules per l’oblit
A plena llum del dia robar-te algun botó
Pregar a les teves cames per la resurrecció
Voldria ser invisible sortir sense diners
I perdre cada dia la mida i els papers
Sense passar per caixa buidar el supermercat
I fer-te una carícia secretament trempat
Perquè les parets siguin de mel i de mató
I el guix de les esquerdes somriures de nadó
Voldria ser invisible i jeure al teu costat
Per veure com es cremen dos cors i una ciutat
* * *
LA NIT NO POT DORMIR
La nit no vol dormir
Quan els petons fan mal
Les noies tenen set
I tu no ho pots pagar
La nit a mitjanit
És com un cor secret
Que pot obrir-se a tu
Si no ets massa prudent
La nit no pot dormir
I es planyen els terrats
S’han mort tots els estels
Que uns ulls poden comptar
Hi ha com un flash sobtat
D’anunci de vermut
Que enlluerna la ciutat
On no conec ningú
Grinyola la cançó
Si no la saps ballar
Enganya’m un cop més
I jura’m que vindràs
Serem els maniquins
D’un vell aparador
La nit no pot dormir
I no puc dormir jo
* * *
COM EL VENT DEL NORD
Sé que vius entre fagedes
Plenes d’encís i avantpassats
Que no canvies la terra
Per un despull d’eternitat
Com el sol torna al maig
De vegades puc veure’t i ets com de veritat
Com l’ocell planejant
Per damunt les onades i les catedrals
Prima com una lluerna
I ferma com el vent del nord
Potser ets un foc que no crema
Però amb tu no tinc mai fred al cor
Que tinguis sort allà on siguis
Dracs i follets al teu costat
Viu el teu món de prodigis
I pensa en mi de tant en tant
* * *
NOVEMBRE
Si t’és possible trepitja fullaraca
Entela’t amb els vidres fes cercles amb els dits
Escriu el nom romànic de la pluja
Mossega un préssec ben sucós
Sucós com ara els llavis que t’enyoren
Té novembre una veu de violoncel
Un forat a la sabata i boirina entre els cabells
Pell de molsa ànima de campanar
I una nit que no s’acaba
I una nit que no s’acaba mai
Si t’és possible acosta’t a l’andana
Duré jaqueta grisa i un llibre sota el braç
Fins el xiulet t’esperaré com sempre
Encara que no sé ben bé qui ets tu
I ara la febre puja i puja
* * *
VEÏNES I CAFÈ
És dur saber
Que a menys de quatre passes estàs fent cafè
Que hi ha un mirall que et mira un sabó que t’ensabona
I un àngel que et pentina
Des de fa una estona
I prou que ho sé
Que un passa per la vida sense fer merder
I tot de cop i volta trontolla i es revolta
Arrossegat pel vent
Com una fulla morta
Vell paradís
Del que tothom en parla però ningún no ha vist
Jo ja em conformaria amb el del teu somrís
Hi ha dies que fan fàstic
Tots pintats de gris
És dur saber
Que el teu canari et piula com mai no podré
Que avui com cada dia seràs la fantasia
La febre de qui cova
Alguna malaltia
I prou que ho sé
Que se’ns han quedat freds els somnis i el cafè
I un xàfec de nostàlgia cau sobre Barcelona
Perquè has mudat de pis
I estaves tan tan bona
* * *
PERQUÈ PLOVIA
Perquè plovia
La ciutat tenia port
On el mar no es coneixia
Qualsevol home semblava
Un poeta o un espia com de novel·la
Perquè plovia
Enyorança de tardor
Carrers mullats
Acordions
Gats de cafè
I amors perduts
Abans de perdre’ls
Com ara perdo jo els teus ulls
Més lleu el càstig
Els pollancres més esbelts
Els gratacels més ingràvids
Qualsevol dona lluïa un secret escrit als llavis
Però això sols era
Perquè plovia
Perquè plovia
Els ocells duien barret
I els fanals melanconia
Qualsevol lladre semblava
L’ombra de l’ombra d’un ombra
Amb dits d’orfebre
Perquè plovia
* * *
LA CERIMÒNIA DELS ADÉUS
No té el dolor res de romàntic
Amèrica és un somni esquerp
Aquest vaixell no és el Titanic
Aquest vaixell no és cap vaixell
Sota un cel tèrbol de llambordes
El vent mossega el teu vestit
Què poc que ens han durat les roses
Què poc que ens ha durat l’estiu
Mira’m als ulls abans d’anar-te’n
La cerimònia dels adéus
No vol sanglots no vol nostàlgia
Ni un ombra de penediment
El dolç desig memòria frágil
Muda de pell i la ciutat
Deconstrueix barri per barri
Qualsevol pas del nostre pas
I en aquest bar de cantonada
Entre el fum blau i aspres cançons
L’alcool promet el que no paga
I diu en va sempre el teu nom
Porto tatuat el teu somriure
Poc més de tu em vaig quedar
Gràcies per les teves mentides
Per a mi seran sempre veritat